POMPEU FABRA






Cartell Universitat Autònoma de Barcelona "Any Pompeu Fabra"

Pompeu Fabra i Poch (1868-1948) va néixer el 20 de febrer de 1868 al carrer de la Mare de Déu de la Salut, a la ex-vila a les hores independent de Gràcia, per més tard traslladar-se al carrer Gran, era el més jove de dotze germans, dels que van morir-ne deu.

Fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí, des de molt jove va expressar el seu interès per la lingüística, tot i que seguirà estudis d'enginyer industrial. Cap a la dècada dels 90 el trobem vinculat a l'Avenç, i és sota aquest segell que publicarà les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica: "Gramàtica del catalán moderno" (1891) i "Contribució a la gramàtica de la llengua catalana" (1898). Fabra, amb l'ajuda dels seus amics de L'Avenç –sobretot Jaume Massó i Joaquim Casas-, va tenir un paper cabdal en la campanya d'aquesta publicació per a dur a terme una reforma ortogràfica, amb la qual es posaven les bases del català modern.


Poc després de veure la llum el Sil·labari català i el Tractat d'ortografia catalana, tots dos del 1904, Fabra tindrà un èxit notable amb la comunicació presentada al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Corria l'any 1906 i el gramàtic ocupava una càtedra com a enginyer químic a Bilbao; però aquesta circumstància no li va fer oblidar la seva gran passió. Durant el temps que va passar al País Basc continua l'estudi de la llengua a través dels romanistes i, fruit d'aquesta estada, publicarà el 1912 la seva fonamental Gramàtica de la llengua catalana, que tindrà una nova versió el 1918: Gramàtica catalana.

Les seves traduccions d'Ibsen i Maeterlinck, publicades a l'Avenç van contribuir al propòsit d'una reforma que a poc a poc anava consolidant-se. L'institut d'Estudis Catalans adopta la gramàtica de Fabra com a oficial i promou l'edició d'una versió escolar. Així neix el Curs mitjà de gramàtica catalana (1918), un bon exemple de la preocupació de l'institut i dels impulsors de la reforma per l'escola i l'ensenyament de la llengua. La lògica de l'ordre fabrià pren cos també entre els escriptors, que segueixen amb fruïció els articles del gramàtic a El Poble Català i celebra més tard la seva publicació en un volum: El català literari (1932).

Durant la dècada dels trenta, Fabra dóna a conèixer el Diccionari general de la llengua catalana (1932), autèntic pilar de la llengua, segons la seva concepció. Pompeu Fabra es va exiliar l'any 39, però el seu esforç per a dotar el català d'una eina útil i moderna no va cessar. A Prada de Conflent treballa en la seva pòstuma Gramàtica catalana, que veurà la llum el 1956 gràcies a l'acurada edició del seu deixeble Joan Coromines. Fabra va morir a Prada, després de rebre nombrosos homenatges a l'exili, el 1948.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada